LOS DOMINGOS

Després de la sèrie "Querer" i de "Cinco lobitos", ja sabem que l'especialitat d'Alauda Ruiz de Azúa són els conflictes familiars. En el cas de "Los domingos" (2025), i al marge d'altres qüestions de diners, herències i crisis matrimonials, el problema més greu sorgeix quan la filla del germà vidu es vol fer monja, i no pas perquè els nois no li facin cas. És el que passa si portes els fills a escoles religioses. 

La tieta no és tant de missa i vol plantar cara a la situació. Però l'encert del film de Ruiz de Azúa consisteix a oferir més preguntes que respostes, i, tot i que brinda un retrat gens complaent de l'entorn familiar de la noia protagonista i que tampoc no oculta la rude austeritat de la vida als convents de clausura, sempre deixa oberta la possibilitat que la jove Ainara posseeixi una fe genuïna. 

"Los domingos", diguem-ho ja, és un film excel·lent, que aconsegueix un equilibri insòlit entre un transcendentalisme quasi dreyerià i un realisme més agnòstic i molt lúcid ja present en els anteriors treballs de la directora. 

Com calia esperar, Patricia López Arnaiz està perfecta en el paper de la tieta, però la debutant Blanca Soroa és ara mateix una ferma candidata al Goya a millor actriu-revelació.

UN FANTASMA EN LA BATALLA

Agustín Díaz Yanes va tenir un inici de carrera fulgurant amb "Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto" (1995), intens thriller protagonitzat per Victoria Abril. Potser l'hauria de revisar, però no la recordo com una gran pel·lícula i n'atribueixo l'èxit a la seva singularitat dintre del panorama del cinema espanyol del moment, més interessat en la comèdia i sense precedents de films policíacs hiperviolents i feministes; una línia que el director va esprémer en títols posteriors: "Sin noticias de Dios" (2001) i "Sólo quiero caminar" (2008). 

També va conrear el gènere d'aventures històriques de la mà d'Arturo Pérez-Reverte, primer el 2006, adaptant el seu "Alatriste", i, després, el 2017, amb "Oro", una epopeia sobre els conqueridors espanyols que cercaven mítiques ciutats daurades en ple Amazones, que va resultar un fracàs econòmic espectacular i que va suposar un greu entrebanc en la carrera de Yanes. 

Celebrem, si més no, el seu retorn, apadrinat per J.A. Bayona, amb una història sobre una guàrdia civil infiltrada a ETA, que porta per títol "Un fantasma en la batalla" i que ha passat com un fantasma per les cartelleres, però ha assolit el seu objectiu de liderar la graella de Netflix. 

La comparació amb "La infiltrada" (Arantxa Echevarría, 2024) és inevitable, i observo, amb certa sorpresa, que molts crítics prefereixen el film de Yanes, que, francament, em va agradar molt menys. 

Sí que és cert, com mantenen els defensors d'"Un fantasma en la batalla", que és més sòbria i melvilliana, i que evita alguns excessos, com la presentació del personatge interpretat per Diego Anido al film d'Echevarría (al d'en Yanes, el presumpte masclisme dels etarres es resumeix en el breu comentari del personatge de Raúl Arévalo sobre la truita de patates que li ha cuinat la infiltrada). 

També cal reconèixer, tot i la meva declarada devoció per la Carolina Yuste, que Susana Abaitua defensa molt bé el seu paper d'abnegada servidora de l'ordre. I que Ariadna Gil i Jaime Chávarri són uns convincents etarres. 

Però enyoro la intensitat de "La infiltrada", que no necessitava inserir imatges documentals per resumir els anys durs de la banda terrorista i afegir dramatisme. D'altra banda, crec que el principal problema del títol signat per Agustín Díaz Yanes és un guió insatisfactori, amb moments confusos (vegeu l'atemptat preparat per la infiltrada contra un company) o massa fàcils (el motiu de la cançó italiana retransmesa per la ràdio en l'escena final i la inoportuna dutxa de la protagonista).

ESPANTAPÁJAROS

Després de "Pánico en Needle Park", Al Pacino repetia a les ordres de Jerry Schatzberg a "Espantapájaros" (1973), una road movie canònica en què compartia protagonisme amb Gene Hackman. 

Són dos perdedors amb serioses dificultats per relacionar-se amb l'entorn que es troben en una carretera solitària i decideixen fer-se companyia fins a Pittsburgh, on pretenen muntar un negoci de rentat de cotxes. El to tràgic de la proposta i el periple per l'Amèrica dels més desfavorits agermanen aquest amb altres títols de losers de l'època ("Cowboy de medianoche", "Easy Ryder", "Fat City", "Gent de pluja", "El último deber"). 

En la línia dels títols precedents en la seva filmografia, Schatzberg contraposa a l'extravagància dels dos protagonistes una mirada quasi documental, continguda, confiant en els plans generals per als moments més dramàtics o violents. "Espantapájaros" va guanyar la Palma d'Or a Cannes, potser per les prestacions de dos actors enormes, potser per la fotografia esplèndida de Vilmos Zsigmond, potser pel retrat d'una Amèrica que s'enfrontava a les seves contradiccions.

EL TREN DE LAS 3:10

El més notable d'"El tren de las 3:10", western dirigit per Delmer Daves el 1957, és la manera com subverteix molts tòpics del gènere. Sobretot, pel que fa al personatge del bandit interpretat per Glenn Ford: amable, cavallerós, seductor impenitent; de fet, l'enxampen perquè, en comptes de fugir a Mèxic després d'assaltar la diligència i matar-ne el conductor, roman al poble per lligar-se la cambrera del saloon. I és cert que les forces de l'ordre són bastant inútils, però potser no comptava amb la perseverança i el valor que demostra un granger (Van Heflin), decidit a fer-lo pujar al tren que dóna títol a la pel·lícula i que va directe a la presó de Yuma. La llarga espera a la cambra de l'hotel, que recorda una situació similar a "Solo ante el peligro", propicia una relació ambigua entre tan dispars individus i que conduirà a un final inesperat com la pluja que arriba per fi després d'una greu sequera. 

No hem vist la versió del 2007 dirigida per James Mangold i interpretada per Russel Crowe i Christian Bale.

EL ABOMINABLE DOCTOR PHIBES

A pesar de l'eficàcia demostrada a "De repente, la oscuridad", la carrera posterior de Robert Fuest no va complir amb les expectatives. Si més no, "El abominable doctor Phibes" (1971), coproduïda per American International Pictures, i interpretada -teòricament; per raons que ara fan de mal explicar, no canvia l'expressió en tota la pel·lícula- per Vincent Price, acompanyat de Joseph Cotten i d'uns quants actors britànics, és una raresa que va gaudir de cert prestigi i estatus de culte, no tant pel barroquisme dels assassinats, inspirats en les plagues d'Egipte, com per una insòlita ambientació art-déco.

Els interludis presumptament còmics amb els policies de Scotland Yard intentant seguir la pista del misteriós Doctor Phibes perjudiquen el ritme de la funció; un defecte agreujat en la seqüela "El retorno del Dr. Phibes" (1972), que incorpora un viatge -ara sí- a Egipte; un Egipte de cartó-pedra on Vincent Price continuarà abusant dels concerts d'orgue i els discursos a la seva esposa morta i perseguirà el secret de la vida eterna en competència amb un elegant malvat. Cal dir, però, que el sadisme dels assassinats supera en imaginació els de la primera pel·lícula.

DE REPENTE, LA OSCURIDAD

Una oportuna reconomació del nostre amic Travis Bickle m'ha permès descobrir la que ell anomena, ben encertadament, "un rar diamant", una pel·lícula britànica del 1970, dirigida per Robert Fuest, que és un extraordinari exercici de suspens construït amb elements mínims i amb notable saviesa cinematogràfica. 

"De repente, la oscuridad" presenta dues amigues angleses que fan una ruta en bicicleta per la França rural. Tot i que alguns llogarencs adverteixen d'un crim que va tenir lloc a la comarca anys enrere, res no fa presagiar el drama: llueix un sol esplèndid, a tots els pobles hi ha un bar on prendre Orangina i, fins i tot, hi ha uns gendarmes prou amables. Però una de les noies desapareix i l'altra (Pamela Franklin, que feia de nena a la seminal "Suspense") no sap què fer; l'idioma és un obstacle i un presumpte inspector que vol ajudar-la i té una moto és tan eixerit com, finalment, sospitós. 

Sense escenaris gòtics, amb pocs personatges i una situació molt bàsica, Fuest edifica el suspens amb una sàvia utilització de dos elements, el paisatge (esplèndidament fotografiat per Ian Wilson) i el temps: la protagonista, sense saber si ha d'anar amunt o avall per les llargues carreteres enmig de planures que s'estenen fins a l'horitzó, espera la seva amiga mentre les hores transcorren lànguidament, acompanyades pel silenci dels estranys. El contrast entre els primers plans i els plans generals magnifica la sensació d'aïllament i d'incertesa.

TERROR EN LA ÓPERA

Per a "Terror en la ópera" (1987), Dario Argento compta novament amb una jove protagonista, ara l'espanyola Cristina Marsillach, i, com el títol indica, situa l'acció en un teatre de l'òpera, on representen "Macbeth", de Verdi. 

L'argument, per raons òbvies, recorda El fantasma de l'òpera, i la realització, també molt coherentment, és decididament operística, amb moviments de càmera espectaculars, i molta música, de Verdi a Brian Eno. Notable en conjunt, tret potser d'un final no gaire inspirat que transcorre als Alps (que potser enyorava els paisatges de "Phenomena"?).

PHENOMENA

Una joveníssima Jennifer Connelly arriba a un internat suís que compta amb la preceptiva institutriu autoritària i amb el no menys preceptiu assassí en sèrie voltant pels jardins i racons d'una mansió en què sembla ser va residir Richard Wagner. 

Dario Argento, però, evita alguns tòpics del subgènere i barreja un giallo més o menys convencional amb elements de terror gore, i també fantàstics, a partir de la relació de la protagonista amb els insectes, als quals sembla governar, sense que en sapiguem la raó i malgrat els esforços del científic interpretat per Donald Pleasance per buscar-hi certa lògica. 

"Phenomena" (1985) juga amb el contrast entre la bellesa de la noia i la lletjor de cucs, insectes i monstres diversos, sense renunciar a una atmosfera onírica que acaba sent el millor d'un treball més entretingut per l'acumulació d'efectes que per un suspens força relatiu.

UNA BATALLA TRAS OTRA

Paul Thomas Anderson ja havia adaptat Thomas Pynchon a "Puro vicio", i "Una batalla tras otra", basada en la novel·la "Vineland", del mateix autor, presenta igualment un protagonista aficionat als porros, supervivent d'una era en què les utopies semblaven possibles: els anys seixanta. Però Anderson situa l'acció de la seva darrera pel·lícula en uns Estats Units més contemporanis, en què ja existeix el mur a la frontera amb Mèxic i la violència contra els immigrants d'origen llatí sembla la que propugnen ara mateix en Trump i els seus acòlits; i, si tenim present que és un director aficionat a recrear èpoques pretèrites, el canvi resulta tota una declaració d'intencions. "Una batalla tras otra", com la recent "Eddington", parla de la fractura que divideix el decadent imperi americà. Al terrorisme d'esquerres el succeeixen els moviments ultradretans (la sinistra secta d'Amics del Nadal), i no hi ha diàleg possible, només el poder de les armes de foc. 

La pel·lícula de Paul Thomas Anderson presenta -com tantes altres de la seva filmografia- una relació paternofilial, una mica singular perquè és ambivalent (no seré més específic per evitar espòilers) i per l'absència de la figura materna, des de la qual, no obstant això, s'estructura un relat que, al llarg de setze anys -edat de la filla del protagonista interpretat per DiCaprio-, reuneix una colla de personatges que, com passa també en molts títols del director, viuen d'acord amb unes normes de conducta que els defineixen en els seus universos respectius, en aquest cas antagònics (per cert, impagables Sean Penn i Teyana Taylor). 

L'humor que recorre la història, amb certa tendència a la caricatura, si més no en el cas dels personatges masculins (les dones són més valentes), i el seu caràcter de film d'acció trepidant no impedeixen que es tracti d'un títol atrevit i menys superficial d'allò que pot semblar a primera vista. I, sigui com sigui, com a "Boogie Nights" o "Magnolia", Anderson ens fa pujar a una muntanya russa (quasi en sentit literal en les escenes de carretera en el darrer tram de la història).

CUATRO MOSCAS SOBRE TERCIOPELO GRIS

"Cuatro moscas sobre terciopelo gris" (1971) vol ser tan moderna com "El pájaro de las plumas de cristal". I per això compta amb un protagonista amb els cabells llargs (l'americà de torn, en Michael Brandon) que toca la bateria en un grup de rock. 

Però aquests primers films d'Argento, que incloïen escenes pujades de to entre el protagonista i alguna joveneta, també reflectien una mirada retrògrada -potser normal en la Itàlia de l'època- sobre el col·lectiu homosexual: a "El pájaro de las plumas de cristal", una roda de reconeixement, quan busquen l'assassí en sèrie, està composta de presumptes pervertits, entre els quals un home acusat de sodomia; i Argento encara es permet una broma fàcil, quan accedeix a la roda de reconeixement un transvestit i el comissari replica que ell ha demanat "un pervertit, no un transvestit". A "Cuatro moscas sobre terciopelo gris" no hi ha una escena equivalent, però resulta curiós que el detectiu més aviat inepte -que acaba, però, desemmascarant l'assassí- sigui obertament homosexual i aprofiti les seves perquisicions per lligar. Potser cal afegir que abunden els secundaris estranys, com un a qui anomenen Déu, que menja sardines crues i s'assembla a Bud Spencer, un ajudant que no ajuda gaire, un veí coix que consumeix revistes pornogràfiques, i un carter que sempre rep patacades. Serien l'equivalent presumptament humorístic del pintor o del proxeneta tartamut a "El pájaro de las plumas de cristal". 

Al marge d'aquestes qüestions, es tracta novament d'un giallo arquetípic, amb un muntatge confús i algunes caigudes de ritme, que inclou, si més no, escenes interessants: la persecució en un laberint vegetal (més modest, però, que el d'"El resplandor"), o una llarga seqüència al metro, on el detectiu segueix el sospitós, que recorda situacions similars en thrillers americans de l'època; i una escena en una presentació de moda funerària quasi digna de Fellini. 

El final conté un accident amb un camió, com a "Rojo oscuro"; i també tenim una casa modernista i un teatre buit, escenaris que esdevindran habituals en els films del realitzador.

EL PÁJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL

"El pájaro de las plumas de cristal" (1970) va ser la carta de presentació de Dario Argento. Giallo sobre un assassí en sèrie perseguit per un policia presumptament eficaç amb una curiosa tendència a adormir-se durant les rodes de premsa, i també per una parella de nord-americans (Tony Musante i Suzy Kendall), ell escriptor i ella una hippie, que atorguen al film un aire "modern" que, sens dubte, va contribuir a l'èxit de la proposta, juntament amb una llarga escena en una galeria d'art (modern), en què Vittorio Storaro demostra que sap com jugar amb dos colors (el blanc i el negre) i contraposar aquest minimalisme cromàtic amb la presència del vermell en l'escena dels crèdits en què el misteriós criminal segueix i fotografia una futura víctima (la imatge es deté, interrompent el tràveling), per concloure amb les acolorides plomes de l'ocell del títol. 

"El pájaro de las plumas de cristal" és, doncs, un títol de culte, en definitiva bastant irregular, solcat per notes d'humor barroeres i un prudent erotisme. Tarantino el va homenatjar a "Death Proof", quan el dolent fotografia les amigues especialistes i sona la mateixa música, d'Ennio Morricone.