MIENTRAS NUEVA YORK DUERME

"Mientras Nueva York duerme" és la primera de les dues pel·lícules que Fritz Lang va dirigir el 1956 amb protagonisme de Dana Andrews i que van tancar la seva etapa americana. 

La trama se centra en un serial killer més atractiu que el protagonista de "M, el vampiro de Düsseldorf", però igualment pertorbat, i les perquisicions per atrapar-lo d'uns periodistes força atrevits i que mantenen una dura competència entre si després que el fill de l'amo (Vincent Price) s'hagi fet càrrec del diari. 

El to fluctua en delicat equilibri entre la comèdia romàntica i el thriller i sorprèn la mirada comprensiva del realitzador cap als costums llicenciosos d'uns protagonistes que no saben dir que no a una penúltima copa de whisky ni a la companyia d'una dona fatal (i tampoc no els tremola el pols si han de fer servir la nòvia d'esquer per capturar el criminal).

ROBOT DREAMS

Pablo Berger no és un realitzador especialment prolífic. En vint anys, només ha dirigit quatre llargmetratges, i potser és per això que són tan diferents entre si, tot i que tenen el tret comú de fer palesa una gran cinefília, ambició i afany de risc. 

A "Robot Dreams" (2023), s'atreveix amb el difícil gènere de l'animació adaptant una novel·la gràfica de Sara Varon que, protagonitzada per animals més o menys antropomòrfics (i per robots) transcorre a la Nova York dels anys vuitanta. A més, no té diàleg, però aquí ja comptava el realitzador amb l'experiència prèvia de "Blancaneu". La història de l'amistat interrompuda entre el gos protagonista i el robot capaç de somiar mentre, immobilitzat, jeu a la platja durant mesos, també és una mena de conte, que parla de conceptes i emocions universals: la por a la solitud, el pas del temps, la importància de l'amistat. I, com a recepta per curar-ho tot, la música, en aquest cas la sensacional September, dels Earth, Wind & Fire.

MI QUERIDA SEÑORITA

Ha mort Jaime de Armiñan. Potser no era un dels directors espanyols més emblemàtics, potser era massa acadèmic, però cal no oblidar que va estar nominat a l'Òscar fins a dues vegades: per "El nido" (1980) i per "Mi querida señorita" (1972), un títol fonamental del nostre cinema: molt atrevit per a l'època, tractava el tema de la transsexualitat, a partir del cas d'una casta senyora castellana que se sent estranya, sobretot perquè prefereix la companyia de la seva minyona a la d'un pretendent interpretat per Antonio Ferrandis, de manera que visita al metge i li demana que sigui sincer amb ella, ja que és una dona forta i valenta, i el doctor que l'ha examinada li respon que té raó en part, perquè sí que és forta i és valenta, però no és una dona. 

Segons la meva maree (en pau reposi), assessora en aquestes qüestions diguem-ne antigues, el cas no era tan estrany en una època en què la desinformació sobre temes sexuals era absoluta; i aquí potser va influir el desig dels pares de tenir una nena. 

Armiñan tracta l'assumpte amb una delicadesa excepcional, però el film, que va ser un èxit enorme, no seria la gran pel·lícula que encara és avui sense la interpretació meravellosa de José Luis López Vázquez, un actor brillant però amb tendència a la sobreactuació, que aquí broda -mai millor dit- el paper de la dona que és un home i que ha d'aprendre a fer d'home, evitant en tot moment la caricatura (doble mèrit en una època en què el noranta-nou per cent de les pel·lícules que es feien a Espanya eren bàsicament això, caricatures).

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Si l'assumpte de la Memòria Històrica em va semblar impostat al film d'Almodóvar "Madres paralelas" (2021), a "El mestre que va prometre el mar" (Patricia Font, 2023) flueix amb naturalitat i eficàcia a través d'una història (basada en fets reals) molt emotiva que transcorre en el present i en el passat (i és això, la memòria: la petjada en successives generacions d'uns fets traumàtics i injustos que el temps no pot ni vol esborrar). Enric Auquer broda el paper del mestre català que comet el pecat de voler que els seus alumnes d'un poblet de Burgos aprenguin a ser homes lliures sense deixar de ser nens.

EL PROBLEMA DE LOS 3 CUERPOS

Els creadors de "Juego de tronos" tornen a la càrrega amb una aposta ambiciosa via Netflix: l'adaptació per a la televisió de la novel·la de ciència-ficció de Cixin Liu (una trilogia), que, com els films que comentàvem al post anterior, tracta d'un conflicte amb extraterrestres. 

El protagonisme d'uns científics més aviat friquis i més avorrits que els nois de "Big Bang Theory" no convida a l'entusiasme; de tota manera, la cosa s'anima a partir del quart episodi i fan acte de presència algunes de les virtuts que van fer de la nissaga segons l'obra de George R. R. Martin un espectacle de primer ordre: diàlegs enginyosos i moments d'impacte potser mai vistos a la televisió (l'escena al Canal de Panamà). Si no decau, potser també farà història.

PRE-ALIEN

Com vam dir al post d'agost del 2012 en què parlàvem d'"Alien", algú va comentar que era un remake de "Terror en el espacio", film de Mario Bava del 1965, però sembla que ni Ridley Scott ni el guionista Dan O'Bannon coneixien aquesta entranyable coproducció ítalo-espanyola. 

Com sigui, l'argument té més d'una similitud: els protagonistes viatgen a un planeta misteriós després de rebre un senyal, sense sospitar que és una trampa perquè els extraterrestres puguin substituir els cossos dels astronautes i viatjar a La Terra amb males intencions. Però el moment més curiós és quan troben l'esquelet enorme d'un alienígena, ja que sembla ben bé l'esborrany del descobriment de l'space-jockey a "Alien". 

Comparacions odioses 1:

També viatgen dones entre els astronautes, però la seva funció dramàtica és més limitada que al film de Scott i sorprèn la seva capacitat de mantenir uns pentinats culpables de la destrucció de la capa d'ozó fins i tot després de portar un casc espacial força ajustat.

A "Planeta sangriento" (Curtis Harrington, 1966), també uns astronautes capten un senyal demanant auxili i donen aixopluc en la seva nau a una extraterrestre de mirada encisadora però que té el lleig costum de xuclar la sang de les seves víctimes humanes. Un clàssic de culte fet amb dos duros (resulta estrany que tota l'estona perdin el rastre dels companys i l'extraterrestre atès que la nau només té dos espais/decorats), amb un curiós repartiment on podem trobar John Saxon, Basil Rathbone i un jovenet Dennis Hopper.

I acabem el breu repàs amb "Dark Star" (1974), que és el film que Dan O'Bannon, el creador d'"Alien", va escriure amb John Carpenter, òpera prima de tots dos (el segon dirigia i el primer també apareixia com a actor), encara més barata que les dues produccions abans ressenyades; de fet, es tracta bàsicament d'un treball amateur i, com vam dir en el post esmentat en l'inici, l'extraterrestre que viatjava amb els astronautes era una pilota de platja pintada, i les seves malifetes consistien a amagar-se i fer pessigolles al protagonista (potser cal afegir que les hi feia mentre l'home intentava no caure al buit després de quedar atrapat al forat de l'ascensor de l'astronau). De tota manera, la influència més evident en aquest exercici de final de curs és el "2001" kubrickià: els astronautes s'avorreixen sobiranament i, després de la topada amb un meteorit, comencen a tenir problemes amb una bomba que transporten i que té la capacitat de pensar i de decidir quan i com explota; la conversa metafísica que mantenen el tripulant i l'artefacte posa la nota d'humor definitiva a un film que, conscient de la seva manca de pressupost, adopta un to contracultural i paròdic.

Comparacions odioses 2 i 3:

BARRABÁS

"Barrabás", dirigida el 1961 per l'eficaç Richard Fleischer, és un dels pèplums amb excusa bíblica que les televisions programen per Setmana Santa, i també una de les primeres superproduccions de Dino De Laurentiis. 

Protagonitzada per Anthony Quinn, narra la hipotètica peripècia vital d'un no menys hipotètic lladre a qui, d'acord amb una també hipotètica tradició jueva, va indultar la multitud en perjudici de Jesús, a qui van crucificar amb el vistiplau de Ponç Pilat, tot i que després -diuen- es va rentar les mans. 

En fi, tot això ho narren els evangelis, però ateses les implicacions polítiques de l'assumpte (antisemitisme, conveniència de netejar la imatge d'uns romans finalment apòstols de la religió cristiana), per no parlar de possibles confusions en la traducció o intencions metafòriques (eren Jesús i Barrabàs la mateixa persona?, era el segon l'exemple d'una sedició violenta per oposició al missatge pacifista?), el cas és que no podem saber si el personatge en qüestió va existir realment. Si més no, després d'un inici poc interessant que conté tots els tòpics d'aquesta mena de produccions, Fleischer i Quinn aconsegueixen donar forma a un heroi insòlit, aparentment equidistant però també tràgic, que assumeix una vida prestada i que aconsegueix sobreviure vint anys en unes mines de sofre per acabar fent de gladiador a Roma. 

Les referències a "Quo Vadis?" o la molt recent "Espartaco" són més que evidents, i Laurentiis tampoc no desaprofita l'ocasió de treure a Jack Palance fent de sàdic. En resulta un títol divertit i simpàtic, que va passar una mica desapercebut en el seu moment, en ple auge d'aquest tipus de superproduccions, la qual cosa no va desanimar l'italià, qui, cinc anys més tard, repetia en el subgènere i no se centrava en un episodi tan concret sinó que aspirava a la globalitat en un film titulat directament "La Biblia"; tal qual.

EL COLECCIONISTA

Ja consagrat com un dels grans noms de Hollywood, William Wyler va fer una aposta arriscada en l'únic film que va dirigir sota bandera anglesa. "El coleccionista" (1965) adaptava una novel·la de John Fowles que narrava la insòlita peripècia d'un jove raret que compra una casa al camp amb els diners guanyats en la loteria per guardar-hi la col·lecció de papallones i, de passada, una noia que li agrada esperant poder conquerir el seu cor mitjançant l'expeditiu sistema del segrest. 

Per filmar aquest somni humit d'adolescents introvertits, que es desenvolupa en un escenari únic (tret del passeig inicial pels carrers de Londres), Wyler compta amb una parella de joves actors gairebé desconeguts. L'experiment resulta un èxit, Terence Stamp i Samantha Eggar es fan famosos de la nit al dia, i Wyler confirma la seva vàlua com a realitzador eclèctic.

CARAVANA DE PAZ

Després de les diligències o les cavalcades del Setè de Cavalleria, calia que Ford dediqués un títol ("Wagon Master", 1950) a les caravanes de colons que travessaven el desert a la recerca de la vall promesa. En aquest cas, es tracta d'una colla de mormons més aviat sonsos, un inconvenient que el realitzador resol amb la intervenció de dos simpàtics cowboys (Ben Johnson i Harry Carey Jr.), un pastor malparlat (Ward Bond), un venedor d'elixirs i un parell de ballarines. El conflicte ve de la mà d'una família de facinerosos i no falten els indis, aquí, però, força amables, tant com la mateixa pel·lícula.

VIDAS PASADAS

Nova mostra del bon estat de salut del cinema coreà, "Vidas pasadas" (Celine Song, 2023) és una història d'amor a través de les edats i els continents, senzilla però ben exposada. I Seül, Shanghai i Nova York competeixen en fotogènia.

HARPER, INVESTIGADOR PRIVADO

La recuperació del film noir als anys setanta amb "Chinatown" tenia algun precedent notable, com és el cas de "Harper, investigador privado", dirigida el 1966 per Jack Smight. 

Adaptava una novel·la de l'especialista del gènere Ross McDonald, i Paul Newman feia el paper del detectiu Lew Harper. L'escena dels títols de crèdit el mostra dormint en un llit improvisat a la seva modesta oficina i provant d'esmorzar amb la nevera buida. Un advocat amic el contracta per investigar la desaparició d'un client seu milionari i Harper inicia un periple que el conduirà de les mansions més luxoses de Los Angeles a clubs de mala nota (retratats al film de manera força innocent); a tot arreu regnen la immoralitat i la mesquinesa. 

Harper intenta no esquitxar-se però no pot evitar que els conflictes de la feina afectin la seva ja molt perjudicada relació matrimonial o que la poca fe en els homes que encara conserva es perdi pel camí; l'escena final resulta en aquest sentit demolidora. 

El record d'"El sueño eterno", doncs, no es limita a la presència de Lauren Bacall enmig d'un repartiment força atractiu, en què també trobarem Janet Leigh (l'esposa del protagonista), Shelley Winters o un molt guapo Robert Wagner. Les situacions són tan tòpiques que sembla que estiguem assistint a una paròdia a l'estil d'"Agárralo como puedas". Si més no, el film acaba captant el nostre interès gràcies al carisma aportat per Newman (i a la seva intel·ligent interpretació), a la fotografia del sempre eficaç Conrad Hall i, en darrera instància, al competent guió de William Goldman (*), que sap que, com en els seus models dels anys quaranta, la gràcia està en els diàlegs, malgrat destil·lin certa misogínia. 

Vegeu si no:

(*) Escriptor i guionista, devem a Goldman els llibrets de films com "Dos hombres y un destino", "Marathon Man", "Todos los hombres del presidente" o "La princesa prometida".